FOCUS

Apunts d'una professora de primer de Grau: el déu Internet i els jocs de la des-memòria

7 de noviembre de 2022

 “Saps on és la Fageda d’en Jordà? Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla, hi trobaràs un indret verd i profond, com mai cap altre més n’hagis trobat al món: un verd com d’aigua endins, profond i clar, el verd de la Fageda d’en Jordà!” 

 

Aquest fragment de poema ha estat escrit “de memòria”, rescatant un aprenentatge fet quan tenia 10 anys i que va quedar gravat a foc dins el meu cap, junt amb molts altres coneixements que les generacions que apreníem fent ús de la mnemotècnia encara som capaços de recordar. Gairebé 3 dècades després d’aprendre el poema de Maragall, el recito intacte; intacte com el record de la mestra explicant-nos que visitaríem un lloc màgic on ens podíem perdre tal com feia el caminant de Joan Maragall.  

 

No tinc clar si el fet d’haver de memoritzar el poema va immortalitzar l’experiència íntegra, o és l’experiència el que va donar un lloc privilegiat al poema dins el meu cervell. En tot cas, aquest exercici de memòria ressona encara avui, quan veig les coses des de l’altra banda: ara soc jo la professora, però no de criatures de 10 anys, sinó d’estudiants de 18 i 19 que acaben de començar la universitat.  

 

El dia u d’aquest curs vaig voler posar en context els alumnes de l’assignatura sobre indústria de l’art digital. Començant pel principi, els demano fer un exercici de memòria històrica, preguntant-los quan va ser la Revolució Industrial. Davant un silenci sepulcral a l’aula, els convido a cercar la resposta a internet, amb l’esperança que fos només la vergonya de participar a classe el primer dia, i no una qüestió de desconeixement. 

 

Han passat setmanes d’aquell primer dia, però, i s’ha anat confirmant una intuïció que va aparèixer aleshores: les estudiants actuals tenen una relació ben diferent amb la història. Si no han viscut la història, la història “és Google”: hi poden tornar quan vulguin, no fa falta retenir i no és interessant fer-ho. L’imprescindible és saber arribar a aquesta informació, però no el que aquesta t’aporti en si mateixa. 

 

Cal tenir en compte que la generació que aquest any comença la universitat van viure uns anys que es prometien daurats com són els de batxillerat, en pandèmia. Un context que podem considerar el més excepcional a escala planetària després dels conflictes armats. 

 

Malgrat tot, una primera conclusió, contrastada amb altres professors i professores, és que la memòria entesa com aquella capacitat del cervell de recordar informació a través d’imatges, sensacions, idees o relacions, no té el lloc que abans tenia en els mecanismes d’aprenentatge. I, segurament com a conseqüència d’això, tampoc té lloc en el sistema de priorització de les generacions actuals, que no han conegut la vida sense la connexió permanent a les xarxes. 

 

Un altre fet curiós, i que potser confirma l’anterior, és que sembla que estem modificant la relació amb el mateix passat. Les generacions digitals ho tenen tot documentat i enregistrat pràcticament des que van néixer. I en aquest enregistrament i fàcil accés al contingut, les anècdotes perden la jerarquia. Canvien les prioritats, es desestabilitza la preferència pel fet tangible i proper, i passa a ser igual de memorable la darrera imatge que conserves amb la teva àvia, que el que ha passat a un país a l’altra punta del planeta. Potser pel fet de poder immortalitzar-ho tot i fer-ho públic, comença així a desdibuixar-se una relació que pensàvem que era imprescindible entre el que queda del que anem vivint i les emocions que s’hi associen. 

 

Sobre aquesta forma d’adquisició de coneixement amb relació a la tecnologia actual considero que sorgeixen algunes qüestions que em remouen. I és que caldria revisar què és la memòria i per què ha servit i serveix, per afinar si realment podem abandonar-ne l’entrenament i si és el que estem fent inconscientment i de forma col·lectiva.  

 

La persistència de la memòria al servei de la història 

 

La memòria és, en si mateixa, una tècnica. Els éssers humans l’emprem de diferents maneres, de vegades conscientment i d’altres de manera automàtica, i ha estat clau per la nostra supervivència. La memòria va possibilitar l’inici de la cultura quan vam esdevenir sedentaris en el pas del paleolític al neolític, i es va centrar primerament en el cultiu de la terra i la transmissió de les diferents experiències i sabers que s’anaven acumulant amb relació a aquest. Gràcies a aquesta retenció, la humanitat va poder quedar-se estable en un indret i assentar-hi comunitats. També gràcies a la memòria, i fins al naixement de l’escriptura, la transmissió de l’experiència era oral, de manera que es van desenvolupar tècniques diverses de memorització que involucraven jocs amb el llenguatge i tonades, en el desplegament d’allò que hem anomenat lírica. 

 

L’existència de la història, que justament comença amb el naixement de l’escriptura, és en si mateixa un indicador de la preocupació per la fixació de la memòria. Del desenvolupament de la memòria se’n dedueix una preocupació per deixar marca, fruit de la consciència que som éssers mortals i, per tant, efímer és el nostre pas pel món. Això ens ha conduït a inventar maneres de deixar constància del que fem i som, per perpetuar-nos com a espècie.  

 

La memòria s’empra com a tècnica per recordar-nos a través d’objectes com estàtues, emplaçaments o imatges i també es desplega per recordar, perquè l’acció cerebral que es produeix per la retenció de les experiències permet després recuperar aquelles vivències en un altre context i moment posteriors. 

 

Figures com Agustí d’Hipona o el filòsof Henri Bergson, entre d’altres, han desplegat diverses teories sobre el que la memòria és i el com opera. Però tots arriben a una conclusió similar: la persistència de la memòria sorgeix de la necessitat, perquè és pràcticament impossible retenir tot en l’experiència humana completa, portant-nos a crear sistemes tècnics que permetin tornar a informacions passades, complementant el que la memòria humana no ha pogut capturar completament.  

 

La tecnologia com a pròtesi mnemònica 

 

L’arqueòleg Leroi-Gourhan és un dels que defensa aquesta idea de la tecnologia com a pròtesi mnemònica, i la seva postura agafa força en el context de la digitalització. L’altra figura destacable és el francès Bernard Stiegler, qui encunya la noció de “memòria terciària”, que és la que és definida per artefactes tècnics que ens fan de suport extern. Parlem de dispositius que inclouen des del primer sílice fins a la IA, passant pel fonògraf, la fotografia, o el vídeo, entre tants d’altres. Quan s’escolta un cop i un altre una mateixa cançó, per exemple, cal fer-ho a través d’una gravació i cada nova audició possibilitarà noves percepcions, afectades per totes les audicions que es van acumulant. Quan es mira un vídeo fet en el passat, no importa si va ser fet fa 3 dies o 15 anys, el suport permet un retorn parcial i ampliat del moment en què va ser enregistrat, i, en certa manera, la memòria d’aquell record es consolida a cada nova visualització. 

 

Necessitem la memòria en l’experiència present? 

 

Llavors, és possible que en el moment actual, tal com estem rodejades de formes de memòria tècnica, s’estigui esvaint la necessitat de la memòria? És el fet de poder tornar tantes vegades com es vulgui a la mateixa informació, el que condueix a una apatia pel passat, a una des-memòria col·lectiva? 

 

Quan les imatges i memòries que tenim del món són tantes i tan accessibles, es fa difícil retenir, i sense aquest interès, és també difícil no repetir errors. L’experiència present, sense tenir en compte el passat, pot convertir el present temporal en etern, encara que esdevingui passat de forma immediata, perquè sembla que podem tornar-hi infinitament, gràcies al suport de la tecnologia. Però no sembla massa bon indicador l’experiència d’un present etern que no recorda com s’ha arribat allà. 

 

Vull pensar que, tal com passà amb un dels altres grans artefactes creats per la memòria humana, com fou l’aparició de la impremta a Europa de la mà de Guttemberg, la nostra realitat tècnica de xarxes i connexions transfrontereres ens pot conduir també a un nou paradigma de coneixement que impliqui una major sensibilitat col·lectiva. Potser ens cal recordar que llavors hi hagué un increment exponencial de l’alfabetització al continent, que tampoc passà d’un dia per l’altre i per tant ens convé cercar maneres d’entendre per què el jovent d’avui no té la necessitat de la memòria enciclopèdica. Potser es tracta d’assumir que hem volgut acumular massa informació, o potser serà el pas previ a una nova avantguarda que necessita trencar amb el passat i reinventar un futur menys carregat de cicatrius pretèrites.