FOCUS

Més tecnologia per l’erradicació de la violència de gènere, si us plau

25 de noviembre de 2022

La tardor de 2021, la investigadora Nina Jane Patel va relatar la seva primera experiència al Metavers de Facebook al qual va accedir amb finalitats científiques: allà va patir una violació en grup en l’entorn virtual, fotografiada i compartida en els entorns del mateix metavers. Tot plegat va passar quan no feia ni un minut que havia entrat. No era la primera vegada que es produïa violència sexual en la virtualitat, però si és el primer cop que va transcendir i es va denunciar com a tal.

 

Les reaccions que va desencadenar aquest episodi van ser diverses i polaritzades, com malauradament ho és la societat amb relació a aquesta xacra. Així doncs, aprofitant que avui, 25 de novembre, és el Dia Mundial per l’eliminació de la violència contra les dones proposem apropar-nos a aquesta problemàtica sempre des dels usos de les tecnologies que tenim a l’abast.

 

L’any 1974 l’artista sèrbia Marina Abramovič va realitzar una de les performances més dures de la seva carrera, Rythm 0. En ella, va mantenir-se quieta durant 6 hores davant un públic a qui havia donat instruccions de fer el que volgués amb els 40 objectes que havia disposat sobre una taula contigua, entenent que ella era un objecte també i que allò era una acció artística. Els relats d’aquella nit són terrorífics. Al principi el públic semblava respectar a la performer, hi va haver tocaments a zones íntimes i tímides mostres de violència; però a partir de la tercera hora la van despullar, i a partir de la quarta, una fulla de navalla va explorar la seva pell. Li van fer talls diversos i la van agredir sexualment. Malgrat tot, i segons expliquen algunes persones que hi assistiren, el seu compromís amb la proposta era tal que segurament s’hauria deixat violar i assassinar, si no hagués estat per un grup de persones del públic que es van erigir per defensar-la i aturar aquella escalada de violència. La culminació va ser una baralla entre les assistents a partir del moment en què una persona va posar una arma carregada al cap de l’artista i estava a punt de prémer-ne el gallet.

 

Què va fer Abramovič amb una acció com aquesta? Donar una llibertat, un marc de possibilitat, unes condicions materials, un entorn d’impunitat i un temps prou extens com per què persones que aparentment conviuen en societat, es deixessin anar. El resultat va ser una mostra terrible de la tendència violenta de la nostra espècie i l’escandalosa visibilització de la necessitat d’acotar en qualsevol context, límits morals i de convivència.

 

¿Per què la seva acció és pertinent ara i aquí? Doncs precisament perquè l’espai virtual encarnat en el concepte de metavers on Patel i tantes altres han patit violències diverses, ofereix en essència les mateixes condicions que va proposar Abramovič l’any 74: llibertat, impunitat i temps. I és que la virtualitat (del llatí, virtus) és encara entesa com a contraposició de la realitat perquè involucra quelcom que no té per què desenvolupar-se en el moment present. També pel fet de poder-se associar amb la ficció en termes identitaris. Però el cert és que en l’actualitat, el present està farcit d’experiències reals en el món físic (vinculat a una singularitat topogràfica) que conviuen amb experiències també reals en els mons virtuals. Les pantalles són la nostra porta d’entrada a aquestes virtualitats, i cadascú sap quantes hores hi dediquem de la nostra vida a estar davant d’elles. Així que els entorns virtuals, l’expressió extrema dels quals és el desenvolupament del metavers, són en darrera instància una part molt important de la nostra vida real. Aleshores, com pot ser que Patel expliqui que molts dels comentaris que va rebre quan va relatar l’angoixant experiència es dirigissin a menystenir-la pel fet d’haver-se produït en la virtualitat? És ben curiós com el metavers manté encara la sensació de no-presència que rodejava el concepte virtual abans de la digitalització. I és que l’antònim del concepte virtual no és “real”, sinó “actualitzat”. Que, per si no queda prou clar, vol dir: portat al present.

 

I aquest petit decalage temporal que entranya la virtualitat, que és una possibilitat quasi inconscient de que quelcom sigui realitzat en un moment futur però incert, pot ser una de les causes de que qui exerceix violència no experimenti conseqüències punitives per la mateixa (o en tot cas en un futur incert). I que qui la pateix, n’experimenti els efectes durant tot el temps posterior a l’experiència en si. Aquesta no es presenta però com una justificació per les accions violentes en si. La justificació és una societat centrada en excés en l’individualisme, anestesiada i precària en la que ni institucionalment s’accepten els múltiples nivells de violència de gènere. Perquè les mostres més evidents de violència, els feminicidis, amaguen capes que venen representades en la metàfora de l’iceberg. I la part més profunda mostra el llenguatge, l’humor i la publicitat sexista, entre d’altres, com a part d’una violència invisible que abona un camí cap a comportaments més greus.

 

Dins les violències enteses com a digitals, hi ha tota una tipologia ja catalogada, perquè si la violència està present en totes les capes de la societat, ho està especialment també a les xarxes socials, emparada i encara més impune per la possibilitat de l’anonimat o d’identitats falses. Així el l’assetjament escolar, el sèxting, l’stalking, la difusió no consentida d’imatges, el fraping, els perfils falsos, el doxing, la sextorsió, la porno-venjança, el bloqueig o el grooming  són termes que ja estan en el dia a dia dels mitjans i de la realitat. I les dades fan tremolar: almenys el 38% de les dones han experimentat almenys un cop intimidació a les xarxes, i en el cas de la generació millenial, s’eleva fins al 45% (novembre de 2021).

 

Cal, per tant, reivindicar dies com avui per tornar a posar sobre la taula un problema que afecta la meitat de la població mundial, i fer-ho també pensant en la urgent revisió i regulació del fenomen també en els entorns virtuals. La situació sembla desesperant quan es pensa en com la justícia passa per alt i/o interpreta de forma laxa les formes de violència que es produeixen en la realitat física, aplicant poca contundència a les persones que l’han exercit.

 

Sortosament, però, mentre esperem l’erradicació de la violència i també de la justícia patriarcal, van apareixent iniciatives que permeten imaginar un futur menys amenaçador. Les més essencials són aquelles que, emprant la mateixa xarxa, generen espais d’informació que són alhora espais de visibilització. Save the Children podria ser un cas, o des de les institucions públiques, la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere podria ser un altre. L’existència de xarxes informatives i de suport és fonamental per iniciar el canvi.

En el món de l’art hi ha diverses iniciatives polítiques amb finalitats socials, i destaca la proposta d’un col·lectiu anomenat ToBeAnother Lab i que van crear, l’any 2014, la iniciativa The Machine To Be Another.  La proposta actualitza una altra peça que sorgeix al Japó quasi 10 anys abans, Inter-discommunication Machine (2004), de l’artista Kazuhiko Hachiya. Ambdues consisteixen en dues ulleres Occulus que situen a una persona en la realitat d’una altra, visualment i auditivament. Si bé el primer dels experiments va basar la seva existència en l’alienació que suposava posar-se a la pell d’una altra persona, el segon utilitza aquesta mateixa experiència alienant per generar un espai d’empatia amb altres realitats, com les experimentades per les persones migrants que fugen de situacions de pobresa o guerra, o com les experimentades per víctimes de violència de gènere, entre d’altres. Iniciatives com aquesta potser permeten tímidament deixar de banda, per uns moments, la realitat del mateix melic i ens apropen una mica a realitats que ens incomoden i que és necessari conèixer.

 

En una altra línia molt més dirigida a combatre les conseqüències de la violència de gènere, l’any 2021 es va llançar Sister App, una aplicació que busca atenuar la sensació d’inseguretat de les dones quan, per exemple, tornen soles a la nit (el 83% sentir sovint por en aquestes circumstàncies); també prevenir possibles amenaces i respondre en cas d’emergència.

 

Per acabar, la tecnologia de cadena de blocs (Blockchain) va permetre l’any 2020 que a determinades zones d’Amèrica Llatina i el Carib s’establís una infraestructura suficient per emparar enregistraments de comportaments i experiències violentes a temps real i amb garanties de veracitat. I és que la cadena de blocs, com a protocol que permet documentar sense alteracions i de forma econòmica, es va presentar com una eina per apoderar víctimes de violència des de la documentació de les seves vivències. Una forma de lluita contra l’estigma, l’aïllament i la indefensió a les que acostumen a estar exposades, i de forma gratuïta.

 

I esperem que n’hi hagi més d’eines específiques, perquè malauradament queda molta feina pedagògica encara per fer. Per això l’imperatiu avui ha de ser: Més tecnologia per l’erradicació de la violència de gènere, si us plau!