Bretxa digital i sobirania temporal: són incompatibles?

La primavera de 2019 un grup de persones diverses vam compartir una estona de reflexió al Palau Macaya al voltant dels reptes que desplegava la digitalització en les seves múltiples afectacions a la societat. A l’inici de la trobada, un dels participants em va cridar l’atenció per la seva vinculació amb el món social: era Roger Civit, ja llavors Director de la Taula d’entitats del Tercer Sector, i aportava dades i coneixement concret sobre la relació entre la digitalització i la bretxa social. La informació que ens va traslladar va ser que tenien perfectament identificat com de crucial era per les persones vulnerables, des d’un punt de vista social, el fet de tenir un mòbil intel·ligent i connexió. Tant era així que era habitual prioritzar carregar el saldo del mòbil per davant de menjar un plat quan el final de mes es feia costerut. El Roger va explicar quelcom ben lògic, però que semblava menys evident en època pre-covid: si et sents al marge en algun sentit, un igualador social pot ser participar del que tothom participa, com pot ser internet. I això implica prioritzar-ne l’accés. Recordo que en aquell moment vaig pensar que semblava incomparable la necessitat d’alimentar-se a la vora de la de connectar-se a la xarxa. Però aleshores va arribar la pandèmia i bona part de la vida va continuar a través d’internet, i moltíssimes vegades em va retornar a la memòria aquella afirmació del Roger.

Després del 2020, no només és ben evident que l’accés a internet – i tenir un dispositiu per fer-ho- forma part del capital digital d’un individu, sinó que també ho és que la xarxa és una condició per la supervivència en tant que mitjà a través del qual accedim a altres drets bàsics, com la salut o l’educació, entre d’altres. I, és clar, per la seva prioritat en temps d’aïllament i distància social, les administracions s’han anat afanyant per implementar sistemes de gestió del benestar social a través de la xarxa. Era un pas inevitable, però havia d’anar de la mà d’un altre pas fonamental: tractar el dret a internet i, més genèricament, els drets digitals (tenir recursos materials i de coneixement per accedir-hi), com a drets fonamentals, i per tant, facilitar que tothom pugui tenir-hi accés. En aquest sentit la Generalitat va impulsar ja al 2020 un Pla de xoc contra la bretxa digital que va patint modificacions i adaptacions amb el pas del temps. Sortosament, en aquesta necessitat el tercer sector fa temps que hi inverteix esforços i han fet molt bones anàlisis per confrontar aquesta pota de la bretxa social que és la bretxa digital, doncs van ser les entitats socials les primeres en detectar els riscos de quedar fora d’internet.

L’any 2020 l’m4social, la branca tecnològica de la Taula del Tercer Sector Social, va elaborar l’Informe Sobre la Bretxa Digital en persones ateses per entitats socials on es reitera quelcom ben essencial: falta molta alfabetització digital, doncs és igual d’excloent no saber fer ús de la xarxa, o no fer-ne un ús adient. Per això l’informe distingeix entre els tres tipus de bretxa digital (combinables entre sí): la de la dificultat d’accés, la de la dificultat en l’ús, i la del bon ús.

Algunes dades de 2021 que resumeix la Presidenta de la Taula d’entitats del Tercer Sector, Francina Alsina, serveixen per seguir pensant en aquests mesuradors socials que suposen els drets digitals.

Les persones migrades i els majors de 65 anys són els més vulnerables

Dins aquella distinció destaca, segons el meu parer, la bretxa per raons d’edat: gairebé un quart de les persones majors de 65 anys estan discriminades dels seus drets digitals perquè no poden accedir als dispostius com a eines que els garanteixen altres drets degut a la manca d’alfabetització digital. En un lloc similar es troben les persones migrades que per raons d’idioma tenen dificultat per accedir als diversos serveis socials.

Dos col·lectius que tenen gran dependència de l’estat per estar en situacions de potencial vulnerabilitat i sobre qui cal posar el focus amb especial atenció en termes de drets en general. Ambdós col·lectius, a més, son configuradors demogràfics i per tant condicionants de les polítiques del país, i en particular el de persones majors de 65 suposa gairebé una cinquena part de la població (el 19,3% l’any 2022, segons l’Idescat).

Aquestes dues realitats, diferents entre si, comparteixen una necessitat: un ritme propi d’adaptació a la realitat digitalitzada. Això fa emergir una cara diferent del problema: sense invalidar la necessitat de dirigir-nos cap a una societat que gaudeixi plenament dels seus drets també digitals, pot apuntar-se que la preocupació de les administracions per no quedar enrere en termes de gestió i eficiència, alimenta una acceleració que li és intrínseca al context digital actual. Per això sorgeix llavors la pregunta sobre si no caldria trobar un punt més equilibrat entre aquesta digitalització absoluta i els ritmes dels diferents col·lectius i parts de la societat. No només per coherència amb la proporció demogràfica, sinó sobretot perquè sobre el progrés tècnic hi tenim dipositades unes expectatives que pensem que guarden relació amb la millora de la qualitat de vida (això apuntava John Maynard Keynes a principis del XX, i sobre les seves idees es va construir l’estat del benestar), que caldria qüestionar una vegada i una altra.

Més eficiència significa més qualitat de vida?

Voldria acabar introduint algunes idees extretes de la sociòloga Judy Wajcman en el seu text Esclavos del tiempo. Vidas aceleradas en la era del capitalismo digital (Paidós, 2017) en relació a aquest miratge que hem construït i sobre el que cal estar alerta: lluny d’haver-nos alliberat de determinades tasques, la tècnica i ara la tecnologia digital han incrementat la nostra sensació d’escassetat temporal. Diu Wajcman que patim el que ha anomenat “empobriment temporal” i que paradoxalment està directament relacionat amb la digitalització de les nostres vides: “la proliferació de les TIC hiper-eficients que haurien d’ajudar-nos a prendre el control del temps [a tenir sobirania temporal], sembla en canvi, que ens controla a nosaltres”. La relació entre eficiència i qualitat de vida no és per tant simètrica, ni exacta, i llavors convé pensar si, en els ritmes de qui no arriba a actualitzar-se a temps (i que en els casos extrems pateix la bretxa digital), no s’hi està escolant una necessitat humana que demanda una recerca de temporalitats menys maquíniques i més biològiques.

La bretxa digital, com totes les qüestions socials que mostren les desigualtats, ajuda doncs a pensar en que evidentment cal garantir els drets digitals de tothom, sense excepció, però alhora, potser aquests drets haurien de perseguir també la sobirania temporal de la que parla Wajcman, per tal que la digitalització no acabi girant-se contra la nostra qualitat de vida.