De Proust a 'The Social Dilemma': telefonia mòbil i creativitat humana

Per anar fent boca de cara al Mobile World Congress, proposem per aquesta setmana un recorregut per algunes de les creacions artístiques creades, inspirades, o pensades amb, en i per als aparells telefònics. Veurem que la telepresència, al centre de l’interès que susciten aquests dispositius, ha estat una base per a la creativitat des de fa una mica més de 100 anys.

I és que literalment ens remuntem l’any 1921, quan Marcel Proust publica El món de Guermantes, tercera entrega de la seva obra mestra A la recerca del temps perdut. Dins aquest tercer volum, Proust fa referència de forma completament vigent a la comunicació per telèfon, descrivint l’establiment d’una conversa telefònica entre el narrador i la seva àvia, allunyats entre si per alguns quilòmetres. I si aïlléssim alguna de les “imatges” que Proust genera amb relació a la mencionada telecomunicació, podria ben pertànyer al nostre avui: como no obtenía comunicación inmediata, lo único que se me ocurrió fue que aquello era muy largo, muy incómodo, y casi tuve intenciones de presentar una reclamación.  I és exactament el què ens passa quan falla internet.

Proust descriu un fenomen, el de la impaciència, que està inevitablement associat a la immediatesa que l’arribada del telèfon va comportar.

I des d’un altre llenguatge artístic, l’artista hongarès Lazslo Moholy-Nagy, conegut per la seva tasca teòrica i docent en el context de la Bauhaus, també fa ús de l’aparell telefònic per crear la sèrie EM 1, EM 2 i EM 3, sota el títol genèric de Telephone Pictures al 1923. I és que l’artista va ordenar la creació d’aquestes peces a distància, trucant des del seu taller a una fàbrica d’esmalts alemanya que és on es van dur a terme. Les peces, realitzades per operaris amb esmalt de porcellana sobre suport d’acer, plantegen una crítica a l’autoria, proposant una obra conceptual en la mesura en què la seva importància no rau en l’objecte original, sinó en la idea de realitzar-lo a distància emprant un mitjà com el telèfon, alhora que confrontant les relacions entre les formes de producció pròpies de l’artesania i les de la industria. El fet de poder ordenar a distància una obra d’art i poder reconèixer-ne l’autoria tot i no haver-la tocat ni elaborat desplaça el focus d’interès a la mediació i al medi en el qual es produeix, atorgant nou poder, per tant, a l’aparell telefònic.

D’aleshores ençà i fins avui, la telecomunicació ja es produeix sense cables (wireless) i el telèfon ja no és només una eina de transport de la veu en temps real, com vam explicar en l’anterior article, sinó que té un potencial simbòlic majúscul, i d’això el cinema se n’ha ocupat àmpliament.

A Pillow Talk (Michael Gordon, 1959), un compositor i una decoradora comparteixen línia telefònica durant un temps donant pas a converses diverses de les quals sorgirà quelcom més que una amistat. Però el film no només ens parla de relacions, sinó que permet llegir entre línies les obertures que un mitjà de comunicació permet, a més de mostrar la dificultat de tenir una línia pròpia i exclusiva als inicis d’aquesta tecnologia.

El 1964, Stanley Kubrick presenta el potencial de l’eina telefònica a Dr. Strangelove [a  Espanya titulada Teléfono rojo volamos hacia Moscú], parodiant la crisi dels míssils en la qual es va decidir establir una línia telefònica exclusiva entre les potències implicades, per evitar situacions extremes que conduïssin a un desastre planetari. De manera que el telèfon encarna, de forma simbòlica i crucial, la supervivència mundial.

Protagonista a la gran pantalla

A finals dels 90 el cinema nipó estrena Ringu (1998), una pel·lícula de terror basada en una novel·la de 1991 que serà l’antecedent directa del film de terror The Ring (2002). En aquest thriller, el telèfon és el medi que transporta la data de la mort de qui prèviament ha mirat un vídeo que sembla estar maleït. Perquè desde When a stranger calls (1979), fins a Scream (1996), passant per o One Missed Call (2008), el cinema ha fet que l’aparell telefònic pugui esdevenir un instrument terrorífic que també apropa la possibilitat de morir de forma violenta.

I dins el mateix gènere, però amb altres matisos, hi ha Buried (2010), on Ryan Reynolds només podrà sobreviure si fa un bon ús del telèfon de què disposa, tenint present que té un temps limitat, doncs la bateria del mòbil i l’aire de la caixa on s’ha despertat s’esgoten. El mòbil adopta, de nou, un paper vinculat amb la supervivència.

La darrera proposta fílmica és Locke (Steven Knight, 2013), filmada íntegrament en un cotxe mentre el protagonista Ivan Locke (Tom Hardy) travessa un país per atendre un fet que capgirarà la seva vida. I és el mòbil, co-protagonista de la pel·lícula, el que permet explicar aquest tomb vital dins el desenvolupament de la trama.

Ampliant els horitzons

Però els mòbils no només apareixen com a mitjans de comunicació fonamentals al cinema, han estat també de vegades mitjans d’enregistrament. És el cas de I Play with the Phrase of Each Other (Jay Alvarez, 2014), considerat el primer llargmetratge filmat íntegrament fent ús d’un iPhone 6, llurs diàlegs es vehiculen en pràcticament la seva totalitat mitjançant converses telefòniques.

També la fotografia professional ha experimentat amb els potencials dels aparells mòbils, quan aquests han començat a incorporar càmeres d’alta resolució, com la que tenia a principis dels 2000 el Nokia N90, i amb la qual l’artista suís Darius Koehli va fotografiar el Poblenou de Barcelona en el seu projecte Saurópolis (2005-2006).

Podriem destacar altres propostes audiovisuals, com les sèries Get Smart (Superagente 86, 1965-1970) on el detectiu Smart es comunica amb el clàssic “zapatófono”; o Star Trek (1966-1969) on feien ús d’allò que anomenàven Communicator, avantsala dels mòbils que apareixerien algunes dècades després; i, per descomptat, Knight Rider (altrament coneguda com El coche fantástico, 1982-1986) on Michael Knight i el seu Pontiac negre Kitt es comuniquen a través del que sembla un rellotge intel·ligent. El mòbil abans del mòbil pensat per a l’acció.

Un fenòmen social

Finalment, els desplegaments del mòbil han estat analitzats com a fenomen social en diversos documentals, dels quals destaquem dos: e-Life (2018), que parla sobre els residus que genera la indústria de les telecomunicacions i que serà projectat al Mobile Social Congress el vespre del dia 3 de març, en paral·lel a la celebració del MWC.

I potser el més popular dels documentals de ficció és The Social Dilemma (2020), que explora les conseqüències de l’ús de les xarxes socials que només s’han pogut desenvolupar plenament quan bona part de la societat ha disposat dels dispositius intel·ligents.

Proust en el seu fragment destacava del telèfon el petit miracle que es produeix quan compartim un temps amb algú que està en un altre lloc, amb un entorn divers i una temporalitat pròpia. I d’aquesta màgia ja se’n van adonar els “inventors” que en reclamen la “paternitat” perquè la batalla per la seva patent va desplaçar al seu veritable creador l’italià Antonio Meucci, que en el seu dia no pogué pagar el registre del seu giny.

Així que potser les arts li poden fer un petit homenatge, ja que és gràcies a ell que continuem projectant-hi part de les nostres aspiracions humanes: perquè el telèfon va ser el primer aparell que va aconseguir una forma de telepresència especialment immersiva i que està a la base del que entenem per virtualitat.