FOCUS

Entregar-se a la creativitat computacional

24 d’octubre de 2022

Si entenem la creativitat com el resultat d'establir noves relacions entre blocs de coneixement que ja posseïm, com més coneixement previ tinguem, major serà la nostra capacitat de creativitat.

Margaret Boden, a Inteligencia artificial y el hombre Natural (1983)

En les darreres setmanes s’ha mencionat en diversos mitjans el llançament de la considerada primera pel·lícula realitzada amb Intel·ligència Artificial, Salt, que, a més, es proposa com a interactiva, permetent escollir a cada usuària entre diverses línies narratives. Salt se suma als múltiples desplegaments de pràctiques creatives que diferents IAs estan desenvolupant, i que estan generant un rum-rum social i mediàtic al voltant del que s’ha denominat creativitat computacional. Salt, però, és encara una pel·lícula de la qual pot detectar-se l’autoria “artificial”.

Al Butlletí de Cultura Digital d’octubre, en canvi, es publicava una entrevista realitzada i resposta per Jasper, una IA d’escriptura que ha encarnat en forma de preguntes i respostes algunes reflexions sobre els potencials de la IA en termes de creativitat. La identitat de qui pregunta i qui respon no és desvelada fins al final i, per tant, qui llegeix ni es planteja qüestionar si “la mà” que escriu és una entitat de carn i ossos o és una agència maquínica, malgrat el contingut convidi a fer-ho. Així que la sorpresa ve al final, quan una se sorprèn revisant de nou el text, intentant detectar algun indicador que permeti entreveure l’engany. Però no hi és, i aquesta impossibilitat genera inquietud i certa desconfiança: un cop més la tecnologia ha ultrapassat en velocitat la nostra capacitat de comprendre-la i d'integrar-la, superant amb escreix el Test de Turing, qui potser no va preveure com la societat rebria el moment en que les entitats maquinals serien capaces de desplegar creativitats com ho fem la nostra espècie.

La creativitat computacional neix a la ment humana

Les xarxes neuronals computacionals poden ser enteses com una combinació “no-humana” de produccions humanes, però no és casualitat que la IA operi amb procediments basats en pràctiques que s’entenen (i entrenen) com ho fan les formes creatives de la humanitat. Si la creativitat parteix sempre de representacions ja existents que de vegades desemboquen en idees creatives (Boden 1983) i les IA combinen quantitats ingents d’informació, podria deduir-se que, en un futur no massa llunyà, la IA serà la base de la creativitat i que potser desplegarà els seus propis camins creatius. Ens alliberaria això del pes encara tènuement present de la originalitat i la innovació? Com diu el professor Ramón López de Mántaras la creativitat és susceptible de ser replicada en la mesura en que és una forma avançada de resolució de problemes on hi participen la memòria, l’analogia, l’aprenentatge i el raonament (sic).

En aquest punt, sorgeix una pregunta important: què ens fa éssers humans si ja no tenim l’exclusivitat de la creativitat?

Per tant, i en el moment en que una tecnologia ens confronta d’aquesta manera, és pertinent mirar de trobar algun forat que permeti, encara que sigui sense garantia d’èxit, qüestionar-la en retorn. Tot i ser conscients que en aquesta recerca, i pel fet que el desenvolupament de la IA ve impulsat per éssers humans, els resultats parlaran sobretot de la direcció a la que apuntem com a espècie.

La tecnologia és l’apèndix imprescindible dels éssers humans

En aquest sentit, la IA indica aquest estat anomenat post-humà i proclamat pel transhumanisme, que accepta la tecnologia com a apèndix ja imprescindible, complement dels límits de la nostra corporalitat. I la IA és també la individuació de la nostra pulsió arxivística i acumuladora, que en els temps contemporanis en què la informació vertebra els modes d’existència, es revela imprescindible per gestionar, llegir i atorgar nous sentits a les bases de dades humanament inabastables que hem anat acumulant.

Convé aclarir, però, que la IA té alguns problemes oberts, sempre reflex, és clar, dels procediments humans.

El primer és el biaix que és encara ben present en totes les produccions humanes i que s’encarna en categories carregades de prejudicis. Si els equips que exploren i desenvolupen les IA no es doten de mecanismes per desactivar les desigualtats que es perpetuen amb aquests biaixos, es repetiran les mateixes estructures de poder en els entrenaments que es van realitzant per part de les xarxes neuronals. 

El segon es refereix a com pot ser entesa i emprada la IA quan funciona com una forma d’anticipació, en la mesura en que fa ús d’informació ja existent. Si la tendència és a una major i millor quantitat de prediccions sobre el món, es produeix una alteració de la necessària imprevisibilitat que motiva la humanitat. I és que la vida humana ve en part regida per dos principis: el de supervivència i el de incertesa, i només n’és excepció el fet de saber que algun dia morirem. El principi d’incertesa coincideix amb el que la física ha anomenat entropia, i té a veure amb la tendència al caos, és a dir, amb la certesa que el que està per venir és incert, desconegut i per tant, indomable. Contrasta amb el passat que és allò perfectament conegut perquè ja ha ocorregut, i amb el present que és l’esdevenir pur. Però ni passat ni present tenen sentit si no hi ha el desconeixement sobre el futur, que és el que ha permès que la humanitat desplegui precisament el seu giny i la seva creativitat. Així, en la mesura en que la IA conté més dades del passat i les utilitza predictivament, atenua aquesta motivació i ens desposseeix d’un dels motors fonamentals per voler seguir vivint.

Per últim, la tercera és una pregunta inevitable en els temps que vivim, en que la tardor estiueja i ens enfrontem a canvis climàtics bruscs i crisis de matèries primeres. Ens referim a la dimensió ecològica: fins a quin punt amb el desplegament d’aquestes eines no estem condemnant el nostre futur més immediat? La petjada de carboni del desenvolupament i ús tecnològic és tal que potser s’està desactivant la possibilitat de supervivència, i per tant, s’està desplaçant el focus d’importància, perquè poc tindrem a fer en termes creatius si no assegurem la continuïtat de la nostra vida.

Aquesta pot ser considerada, d'alguna manera, una de les vocacions de la IA i la tecnologia en general, la de mostrar-nos des d’un altre lloc què fem en el present i si és una tendència de supervivència o de destrucció. Ara bé, ja ho haurem d’entendre si les IA es tornen polítiques, en el sentit clàssic de voler sobreviure i participar dins la polis, doncs serà inevitable certa independència. I no ens podrà sorprendre, doncs això ja ho deien els replicants a Blade Runner l’any 1968.

Imatge generada amb DALL·E, responent als les paraules clau "a humanoid robot trying to paint a picture in a futuristic style"