Fugir de l’ostracisme

Ja fa un temps que el dispositiu que ens acompanya literalment a tot arreu ja no pot ser anomenat telèfon mòbil. És mòbil, però ja no és només un telèfon, és també un rellotge, una llanterna, un nivell, un cronòmetre, un despertador, una gravadora, una agenda, una ràdio, un escàner, una calculadora, un mapa, una càmera de fotografia i de vídeo, un reproductor audiovisual i de so, una pissarra, un full en blanc, un diccionari i un traductor, i amb l’accés a internet, moltíssimes altres eines. Sense incloure encara les novetats tecnològiques que ben segur presentaran les grans companyies pel MWC.

És curiós pensar en com trucar, que va ser la funció d’origen d’aquests dispositius es compta en l’actualitat entre els usos menys emprats dins els dispositius intel·ligents. Ja ho diu la Rosalía.

Si pensem en com eren aquells primers aparells telefònics sense fils que tenien escassa autonomia respecte al terminal, sembla impossible el punt històric en què ens trobem.

Ja fa més de 40 anys des del primer telèfon mòbil, el Motorola DynaTAC 8000X (aparegut el 1984), i des d’aleshores el mòbil ha esdevingut l’apèndix sense el qual no podem viure. Perquè, com dèiem, ja no fa només trucades, malgrat que manté la seva funció de comunicació en un sentit més ampli. I la seva presència és tal que trasbalsa inclús la noció d’ésser humà, doncs ¿podem parlar de seguir sent humans si més del 66% de la població mundial depèn en part del seu dispositiu mòbil (dades de 2022)? Això significa que de les prop de 8000 milions de persones que habitem el planeta, almenys 5000 milions patim desconnexió i dificultats diverses si ens el deixem o el perdem durant unes hores. Sobrevivim, per descomptat, però li donem un lloc preferent en les nostres accions doncs moltes d’elles passen, de fet, a través seu. D’alguna cosa molt similar tracta una part del transhumanisme, i des del 2020 en alguns països les persones s’implanten xips que substitueixen algunes de les funcions que els dispositius intel·ligents ens faciliten, per tant, no implica això que estem a les portes de ser cíborgs?

Alguns indicadors podrien apuntar cap a aquesta direcció, encara que el mercat sembla debatre’s encara entre condensar totes les funcions del mòbil en un xip, i augmentar les pantalles dels mòbils a través de funcions enrotllables dels dispositius intel·ligents.

 Sigui quina sigui la realitat individual amb relació als aparells, però, sembla que els usos que els donem als mòbils són força similars, almenys dins la península ibèrica. Els informes apunten a que els usos més comuns són la navegació per internet, l’ús de les xarxes socials i de les aplicacions de missatgeria, realitzar compres online i el pagament d’establiments, encarregar serveis de transport, o delegar el càlcul del temps de durada d’un trajecte al mapa intern actualitzat cada pocs minuts, així com el visionat de contingut audiovisual divers i el joc amb diverses aplicacions. I curiosament es compta també com a activitat recurrent i destacable el sol fet de baixar-se aplicacions. Això ha fet que sorgeixin serveis molt marcians, com el que ofereix la app Fake Call que permet programar una trucada falsa per sortir d’una situació compromesa o incòmode; o la RunPee, que es connecta amb les cartelleres dels cinemes i permet a les usuàries que hi són, anticipar el millor moment enmig d’un llargmetratge en el que anar d’emergència al lavabo, arribant inclús a proporcionar la finestra de temps per fer-ho, i un resum de la part no visionada.

 Per moltes, el mòbil és també un rellotge, i només això fa que la mitja de desbloqueig del mòbil rondi els 150 cops diaris.

Eina de feina i d’oci alhora, el dispositiu mòbil és el més emprat a l’hora d’accedir a internet per part de les usuàries, per davant d’altres aparells com la tauleta, la televisió intel·ligent, i els ordinadors portàtil o de taula. I és per això que potser va sent hora de començar a integrar-lo també com a eina pedagògica, entenent les variants que pot oferir i educant en el seu ús més adient.

Perquè també dels dispositius mòbils podem extreure una darrera conclusió: són eines simbòliques en tant que són mesuradors de la desigualtat social en l’era digital. I és que són les interfícies més emprades per l’adquisició del que s’ha vingut a denominar capital digital  i que es refereix a l’acumulació, conversió i aprofitament de competències digitals sumada a la possibilitat d’accedir als dispositius en si mateixos. Dit d’una altra manera, els mòbils són font d’entrada de coneixement vinculat amb la tecnologia digital, i qui millor s’hi mou, més habilitat tindrà també per desenvolupar-se en la contemporaneïtat. Per això bona part de la gent considerada gran pateix la bretxa digital: perquè no sempre aconsegueixen assolir les dinàmiques i ritmes que els dispositius i la xarxa demanden, i van quedant endarrerits en la incorporació d’aquest capital simbòlic digital. 

El darrer indicador d’allò cabdal que és, doncs, ens el proporciona la taula del tercer sector, on s’analitza des d’abans de la pandèmia el com les usuàries de les entitats socials que tenen dificultats econòmiques, prioritzen poder tenir un dispositiu i connexió a internet en la mesura del possible, doncs quedar desproveïdes d’aquestes dues necessitats/eines “bàsiques” vol dir auto-condemnar-se de forma oficial a l’ostracisme.

Per finalitzar, potser convé fer-se una pregunta: són les funcions i usos simbòlics del dispositiu mòbil símptomes de la nostra realitat social?